No era dels meus

Marcelino Camacho no era dels meus. No he militat mai al seu partit, el Partido Comunista de España, ni tan sols al Partit Socialista Unificat de Catalunya. No he militat mai al sindicat que va fundar, Comissions Obreres. No, Marcelino Camacho no era dels meus.

Sempre, des de la Mina La Camocha fins al procés 1.001, des de les seves activitats sindicals i polítiques, Marcelino Camacho va ser una referència per a mi i per a molts i molts com jo, que no érem dels seus.

Marcelino Camacho ha representat la millor intel·ligència d'una gran part de la classe obrera del nostre país que va saber veure que la democràcia política era una condició necessària per a l'emancipació i el progrés cap a la justícia social i que, veient-ho, va actuar com calia, en les dures condicions de la clandestinitat forçada per una dictadura implacable. Va actuar per a trobar solucions polítiques, va eixamplar el camp clàssic del sindicalisme, va utilitzar les possibilitats que donaven les esquerdes del règim, va empènyer de manera decidida - i diria que prou decisiva - cap a la llibertat política.

No, al contrari del que s'ha posat de moda dir ara, la transició no va ser una trampa ordida a foscos despatxos entre politicastres. La transició va ser el resultat de la lluita obrera i de les lluites polítiques del veïns, dels ciutadans que volien ser-ho. Va ser el resultat de les lluites dirigides, entre d'altres, per Marcelino Camacho.

Certament, Marcelino Camacho no era dels meus.

Marcelino Camacho era dels nostres, de tots els que - cadascú des de les nostres posicions polítiques i amb els nostres propis mètodes - lluitàvem per la democràcia, la llibertat i la justícia.

Definitivament, Marcelino Camacho era dels nostres.